Unes paraules II ...

Reflexions sobre la vellesa i l'egoisme Ens podem fer una pregunta, quan un avi no vol prendre les medicines, ni fer les cures que nosaltres creiem que ell ha de fer, què podem fer per tal de no interferir en el seu camí de vida?. El nostre problema és que jo sempre vull que les coses funcionin com a mi em sembla. A mi em sembla que l´ancià s’ha de cuidar perquè segueixi acompanyant-me, però resulta que ell o ella pot estar pensant una altra cosa totalment diferent: pot estar pensant que el que ell o ella havia de fer en aquesta vida, que les seves possibilitats d'acció o d'aprenentatge ja han acabat i que vol deixar aquesta vida terrenal. Llavors entren els egos: jo vull que l´ancià estigui més temps amb mi, jo vull que es curi, jo vull que sigui feliç, aquests "vulls" són la causa del patiment. M´he de preguntar què seria més savi i més amorós fer en aquest cas?. Dir-li a l´ancià: Per mi, el més important ets tu, no jo (això seria un principi d'amor). El més important no és que tu m’estiguis acompanyant a mi per satisfer el meu ego, sinó que vull que comptis amb mi per proporcionar-te tot el que estigui al meu abast, i compta amb el meu respecte cap a les teves decisions. Si l’avi desde la seva consciència clara no vol menjar o no vol prendre les medicines, qui sóc jo per obligar-lo?, i per què faig això?. Pensem i reflexionem ...el que jo vull no és una manifestació d’un egoisme inconscient?. Jo vull que tu siguis feliç a la meva manera, no és això egoisme? En lloc d'això, jo hauria de dir-li a l’altra persona des de l’amor: Jo sóc capaç de ser feliç acceptant-te com tu ets, no a la meva manera. Assumpció Salat i Bertran.