elPeriódico.cat

DOL EN LA PROVA DEL CADÍ-MOIXERÓ

Quan la muntanya rugeix

L'ultrafons plora la mort d'una participant a la Cavalls del Vent, una veterana de llarga trajectòria esportiva «Abandonar no era flaquesa, era saviesa», assegura Kilian Jornet

Dilluns, 1 d'octubre del 2012

CARLOS MÁRQUEZ DANIEL
BAGÀ

No es pot discutir amb la muntanya. Per més que l'ésser humà evolucioni, la natura, obstinada, tan bonica com implacable, troba la manera de recordar qui mana i qui obeeix. Diuen que la muntanya és capaç de donar-t'ho tot, però també de prendre-t'ho. La Cavalls del Vent ha brindat aquest cap de setmana un espectacle magnífic d'ultrafons. S'esperava pluja, però en cap cas el temporal d'aigua, boira, vent, fred i fins i tot neu que va deixar a la cuneta gairebé el 80% dels 1.000 participants que pretenien córrer 84 quilòmetres pel Cadí-Moixeró. Enmig d'aquest diàleg impossible amb l'entorn, Teresa Farriol, una experta corredora de 48 anys, veïna de Sabadell, campiona de Catalunya d'ultratrails en la categoria de veterans, va patir una greu hipotèrmia a prop de la pista que porta al refugi d'Estasen. El seu cor perdia la batalla poques hores després a l'Hospital Sant Bernabé de Berga.

Homenatge 8 Corredors, entre ells els guanyadors Kilian Jornet i Núria Picas, i aficionats guarden un minut de silenci a la plaça de Bagà. EFE / MARC CASTELLET 

Homenatge 8 Corredors, entre ells els guanyadors Kilian Jornet i Núria Picas, i aficionats guarden un minut de silenci a la plaça de Bagà. EFE / MARC CASTELLET 

 La plaça de Galceran de Pinós de Bagà es queda muda. És diumenge, s'ha sabut la notícia fa escasses hores i ja ningú es recorda de l'entrega de premis que s'havia de celebrar a aquesta mateixa hora, a les 10.30 del matí. Per descomptat, ni Kilian Jornet ni Núria Picas, vencedors tots dos amb temps rècord, tenen res de què alegrar-se avui. Aquí es fa un minut de silenci dels de veritat, no com aquells raquítics 20 segons del futbol, on el temps és or, i més si qui el paga és la televisió. Únicament se sent la cafetera del bar i les càmeres dels fotògrafs com es disparen. «Abandonar no era cap signe de flaquesa, era un signe de saviesa», comparteix Kilian Jornet, que admet que les condicions climatològiques de la prova eren «molt dures i complicades».

Tòfol Castanyer també és a la plaça. Segon l'any passat, va ser dels que dissabte van sucumbir als elements. La seva temperatura va baixar fins als 32 graus, el cor se li va accelerar i, per primera vegada en la seva llarga trajectòria esportiva, va passar por. Per sort, el sèrum, la manta tèrmica i un físic petit però poderós li van retornar l'alè. La Teresa també devia espantar-se quan poc abans de les nou del vespre va notar que el fred agafava el control del seu cos després de passar-se 12 hores sota una pluja inclement. Els corredors que en aquell moment anaven al seu costat van telefonar al 112 perquè les mans no li obeïen l'ordre d'utilitzar el telèfon. Els participants la van baixar fins a la pista. Poc després, un metge de la carrera decidia que fos trasllada a Berga davant els greus símptomes d'hipotèrmia que presentava. Havia arribat al quilòmetre 50.

A la plaça ben poc se sap de la Teresa. Només el seu nom i la seva tragèdia. El dolor és sincer, i també el sentit condol a la família, en especial a la seva parella, que li feia l'assistència i l'esperava als punts de control. Que important que és trobar una cara estimada quan la ment comença a sentir l'esgotament de les cames. A Cavalls del Vent han estat moltes les persones que han omplert els refugis d'ànim. I no únicament familiars, també bona part dels 700 fondistes que es van quedar sense plaça i que no van dubtar a quedar xops per recolzar els seus companys. Malgrat la tempesta, malgrat els camins pedregosos, malgrat els dolorosos 25 euros del túnel del Cadí.

La Teresa sabia el que feia. Amb diversos ultratrails als seus bastons, era una veterana de la llarga distància i membre de l'associació corredors.cat. També coneixia el lloc. L'any passat va acabar primera en la categoria de dones majors de 45 anys després de passar 17 hores i 24 minuts a la muntanya.

El desenllaç d'aquesta atleta de Sabadell tenyeix de dol l'ultrafons. Un dol que barreja l'empatia amb el respecte, l'admiració amb la tristor. Al capdavall, la Teresa va morir fent el que més li agradava fer. Pot ser que això sigui un consol per a la família. Per a la resta, serà una inspiració.